El garrofer del diable, bajoca de moro o bajoca borda era un arbust d’ús exclusivament militar. Els ballesters mudéjars el plantaven per collir les garrofetes, fregar les puntes de fletxa i fer la ferida provocada mortal, ja que la planta té un verí molt tóxic. Al nostre territori encara es coneixen alguns exemplars d’aquest arbust on la resistència mudèjar va ser molt forta, prop de castells, cases fortificades i algún corral de ganao. A voltes s’han localitzat assentaments gràcies a la presència d’esta planta. A l’interior del Castell de Polpís situat a la Serra d’Irta encara en creixen dins.

El Moro Mussa és un dels espanta criatures més coneguts del País Valencià, ja que segrestava els infants com a venjança per haver perdut els seus dominis després de la conquesta. Segons la llegenda una nit ben fosca va arribar un sinistre nigromant a la Vall d'Uixó, anomenat Moro Mussa. Mussa anava sempre acompanyat de la serp Bocabadall i el gat Malapell. Este gat Malapell entenia tots els idiomes i escoltava totes les converses i després li les contava a Mussa. Per això el moro ho sabia tot! Al gat Malapell el podeu trobar ara a la finestra d'una casa del carrer Nules preparat per a escoltar tot el que dieu si passeu per allí... Mussa es va enamorar d'una jove que li deien Flordenit i, com que esta no el va voler, la va segrestar i la va soterrar dins d'una gran gerra al mig d'una cova. I allí va estar la pobra Flordenit fins que el cavaller Jaume Ferrissa la va rescatar vencent d'un sol colp d'espasa a Mussa. Però quan pareixia que el rescat ja estava acabat, de la sang de Mussa va sorgir la bèstia Golafera amb cap de drac i cua de serp. La fera ferotge va atacar al cavaller, però el cavaller es va adonar que els dos caps anaven cadascun a la seua i utilitzant l'enginy el cavaller va aconseguir enfrontar els dos caps de la bèstia acabant ocasionant ella mateixa la seua pròpia mort. I d'esta manera va poder rescatar a Flordenit.

RT @FelipBens: “El castellà és una llengua irrenunciable per a la immensa majoria de valencianoparlants, per molts…

Un dia ben antic de 1390 el Consell General de València manà habilitar un llibre, el Llibre del Bé i del Mal, a on la guàrdia del Consell anotaria sense desviacions i amb honestedat tots els fets honrosos o vituperables (“plaers i desplaers”), fets inexplicables, crims impunes, conspiracions i tot allò que a favor o en contra del be comú feren tots els ciutadans sense diferència de classe. El Llibre del Bé i del Mal, es guardava en un lloc recòndit, conegut per molt pocs, en l’antiga Casa de la Ciutat ara desapareguda, es mogué sempre entre el secretisme i la llegenda; fins al punt que els historiadors que han dedicat atenció a esta curiosa circumstància, no es posen gens d’acord sobre el seu recorregut històric. Uns pensen que mai estigué realment en funcionament; uns altres, que l’escassa conveniència que presentava per als poderosos un llibre de tals característiques va fer que desapareguera misteriosament i de manera prematura. Algú, per fi, afirma que el llibre anà renovant-se i completant-se ininterrompudament, al servici de la bona administració i protegit per les nostres llibertats forals, fins que l’abolició dels Furs en 1707, que destruí tota l’ordenació administrativa i jurídica valenciana, feu que caiguera en mans d’algun potentat bibliòfil, perdent-se la seua pista dècades més tard. Conta també la tradició que el llibre tenia unes tapes de color vert, motiu pel qual l’imaginari popular creà la frase “posar ad algú en lo llibre vert”, o més bé “et posaran en lo llibre vert”, com a advertència davant la realització d’alguna acció incívica que podia ser socialment reprovable. Tal volta la variant, encara vivíssima, de “posar vert” puga tindre alguna relació en esta curiosa disposició foral.

Tal dia com hui va nàixer Jaume l. Fill de Pere II d’Aragó i de Maria de Montpeller, va ser engendrat de manera casual, segons la llegenda, a causa de les dolentes relacions dels seus progenitors. Com el rei Pere no volia veure la reina, els nobles preocupats per la manca d’hereus, prepararen un engany, fent-li creure que en el jaç hi havia una altra dama a la qual cortejava el monarca, van aconseguir dur-lo al palau de Mirabais, introduir-lo en el llit quan l’ambient estava fosc i aconseguiren que la reina quedara encinta. En aquest palau de Montpeller va nàixer el 2 de febrer de 1208 el primogènit. La reina va ordenar encendre dotze ciris amb els noms dels apòstols, manifestant que el ciri que més temps durara encés donaria el nom del seu fill, cosa que va succeir amb Sant Jaume.

Conta una vella llegenda que va ser un llaurador qui va batejar la Font de la Figuera. El llaurador anomenat Joan no s’assemblava gens al seu germà Jaume, que era ric i avar. Era ben pobre, però tenia una figuera. Un dia s’assabenta que el rei, que passava uns dies a València, li agraden les figues. Decidix collir-ne les sis millors i portar-li-les. A mitjan camí, té fam i no troba cap millor solució que menjar tres de les sis figues que porta. Quan aplega a València li ho explica i li oferix al rei les tres que li queden. Com que la cosa va fer gràcia al monarca, decidix premiar l’extravagant gest al llaurador i li concedix unes terres a prop d’una font i una bossa de plata per a que poguera prosperar. Joan com que va aconseguir aquelles terres gràcies a unes figues i hi havia una font, va batejar aquell lloc com la Font de la Figuera. Per esta història, en molts pobles quan algú portava alguna cosa de poc valor, deien: "el present de les tres figues" .

@NandoDura Apuntet les tenim!

RT @JorgePay1: Anit, aconsellats per un bon amic i company, vam rodar per Biar. I vam gaudir molt veient la desfilada del rei Pàixaro, amb…

RT @vicentbaydal: ¿Qui era Esperança Ramos i Lis (València, c. 1630 - Dénia, 1707)? Una dona que en els temps convulsos de la Guerra de Suc…

RT @panxzoo1: Hui, València

L’home dels nassos té el seu dia, sense ser sant. Eixe dia és el 31 de desembre. Té tants nassos, com dies té l'any. Un niu de nassos a la cara. Està tot l'any amagat i només es deixa veure, si hi ha sort, el 31 de desembre quan només li'n queda un. I per cap d’any, li tornen a eixir tots de colp. La feina d'un any, la fa en un instant. Es mou tant, que ell a soles, en semblen molts. Ara es veu per ací, adés per allà, i abans en dos llocs alhora. Més que ràpid, diria jo que és veloç. Capaç de pujar al tren a les deu, a l’Estació del Nord de València, i aparéixer a l'estació de Xàtiva, a les nou. Diuen que qui no treballa en tot l'any, treballa el dia Cap d'Any. Imagineu-vos! Aneu, aneu a buscar-lo totes les persones valentes als vostres pobles i a les vostres ciutats. Aneu a buscar a un dels personatges més intrigants de la nostra tradició oral. Si al final no el trobeu, tot està bé! Ja que de segur que riureu i gaudireu.

RT @LlegendariVal: Ja ens apropem a la Nit de Nadal, i a la mitja nit, després de sopar, els nostres avantpassats tenien una cita ancestral…

Era una sala on el passadís que baixava des de la part alta del castell es feia més ample i es dividia en dos boques, una per on el grup d’exploradors van pujar i l'altra a la dreta, els aventurava la possibilitat de trobar-se amb l’eixida que havia d'anar fins la platja del Cocó on els Alcaids tenien sempre una barca preparada per si la necessitaven. Van decidir explorar en primer lloc la de la dreta. L'entrada tenia únicament un metre d'alt, als pocs passos el nivell d'aigua havia augmentat a uns trenta-cinc o quaranta centímetres, avançaven amb molta precaució per tal de no entropessar amb algunes pedres que havien caigut. Pero després de recórrer al voltant de quinze metres es trovaren de nou que un gran mur els impedia avançar. Van tornar a la sala i enfilar cap amunt per l’entrada de l’esquerra. Pujaven en rampes de deu o dotze metres, amb una lleugera inclinació, cada tram girava en un angle de quaranta-cinc graus i anava sempre cap amunt. De sobte el passadís es va fer més alt i més ampli fins convertir-se en una escala del voltant dels 40 esglaons amb molta pendent. I pujant per l’escala, sense quasi alé, havien arribat a dalt del Castell, però una paret d'obra de nou els impedia l'entrada. Esta vegada la paret estava presidida per una Calavera tallada en una de les pedres de dalt. I intentaren tot tipus de maniobres perquè s'obrira la paret, colpejant pedra a pedra, però no va valdre de res. Intentaren també moure la Calavera, però no ho van aconseguir. I quan van decidir tornar davant la impossibilitat de continuar l’aventura, quan estaven en l'últim esglaó, a un costat de la roca van vore una pedra amb uns punts que ressaltaven. Els punts formaven dos tipus de creus i també hi havia un triangle de farciment. Alguns dels signes que envoltaven la pedra semblaven lletres àrabs, d'altres no es podien vore bé perquè estaven mig tapades per terra i fang. Ràpidament els va vindre al cap la idea de que ben segurament la pedra estaria relacionada amb la Calavera. Van tornar a pujar els quaranta esglaons i amb nerviosisme i una mica de por descobriren que la calavera tenia un buit on encaixava perfectament la pedra. Una volta introduïda la pedra dins del buit de la Calavera van poder fer-la girar, i una llosa de la part baixa del mur es va moure, deixant a la vista un passadís d’entrada. El passadís conduïa a una de les masmorres de tortura del Castell de Santa Bàrbara. Una Calavera semblant presidia la paret de la masmorra. La masmorra hauria d’estar a l’altura de la plaça de Felip II, enmig de la fortalesa. Van tornar al passadís, van traure la pedra dels puntets i la llosa es va tancar. En el camí de tornada, baixant de nou per l'escala i quan anaven a deixar de nou la pedra al seu lloc van descobrir en aquest lloc un tros de vidre trencat que sobresortia de la terra. Excavaren una mica amb una navalla i poc a poc va aparéixer una botella de vidre opac i amb tonalitats blaves i daurades amb una part trencada. Dins hi havia un paper enrotllat. El van traure per la part trencada i lentament el desenrotllaren. No era un paper sinó un tros de pell d'ovella o de cabra, amb unes lletres escrites que semblaven àrabs i altres signes que no van poder entendre. Amb molta precaució van tornar a plegar-lo i el posaren dins de la botella. Van deixar cada cosa al seu lloc i van tornar a l'obra del Raval Roig on el guarda i els companys que no havien entrat ja estaven preocupats. L'endemà, al migdia ens presentem novament en les obres per tornar a entrar i fer un pla del passadís. Però l’entrada havia estat tapiada amb formigó. Parlaren amb el Alcaide i li explicaren tota la història, però amb un somriure burleta ens va dir que tot això dels túnels secrets eren fantasies que la gent s'inventava, i que ell no havia trobat cap plànol on aparegueren passadissos.

Conta una llegenda de Xodos que, quan els àrabs van sentir el perill de l’arribada dels estols cristians, abans de fugir, van amagar els seus tresors en una cova prop del Marinet, als voltants de Penyagolosa. Un príncep es va oferir voluntari per a protegir aquest tresor fins a la tornada dels musulmans. Els mags àrabs el van transformar en bou, animal noble i ferotge. Els cristians van ocupar aquestes terres i, en assabentar-se de la història, van cercar l’or per totes les coves, però no el van trobar. Com que els àrabs no van poder tornar mai més, el bou encara roman a la cova protegint el tresor. Es diu que, en un dia tranquil i parant molta atenció, encara es poden escoltar els brams de l’animal que plora per la tornada del seu poble. Conten que este bou només pot ser vençut amb unes condicions determinades i desconegudes. Una vegada dutes a terme, en ixe moment, es transformarà en una estàtua d’or, que cal carregar-se al muscle i traure de la cova. Però compte en girar la vista perquè el bou d’or desapareixerà. Almenys, així ho conten els vells i així ens ho creiem nosaltres.

RT @lasajolida: Els museus més rics, les catedrals més sorprenents. Mireu-les als ulls, escolteu el seu to de veu. Visiteu-les amb respecte…

Els arbres són espais de memòria i transcendència, nucs de connexió entre el present i el passat, sobretot els exemplars més singulars i vells. Venerables ancians que són supervivents de la nostra història, memòria viva de la vida que amaguen en el seu interior.

Ja ens apropem a la Nit de Nadal, i a la mitja nit, després de sopar, els nostres avantpassats tenien una cita ancestral. Eixien de casa i recorrien els foscos i silenciosos carrers, es reuníen a la plaça de la vila i tots junts entraven al temple on una misteriosa dona anava a apareixer per a revelar-los un missatge trascendental… En la nit de nadal els nostres majors anaven a trobar-se amb la Sibil•la. L’ origen d’aquella misteriosa dona provenia de l'antiguitat grega i romana a la qual se li atribuïa el do de la clarividència. Esta facultat anava estretament lligada al coneixement que els sacerdots clàssics tenien dels cicles anuals de la terra i els astres del que estes dones eren custodies. La Sibil•la emetia l'oracle mitjançant sons incomprensibles que només sabien interpretar els sacerdots, que escrivien els auguris en forma d'enigmàtics versos. Va haver moltes Sibil•les, algunes tan importants com la de Delfos, gaudien de gran prestigi i fins i tot, en l'època dels primers cristians, se'ls reconeixia un cert esperit profètic inspirat per Déu per a difondre el missatge evangèlic. Més tard, en l'Edat mitjana i amb l'expansió del cristianisme per tota Europa, la Sibil•la va ser considerada com una figura pròpia del paganisme grec. No obstant això, el prestigi que tenia en l'imaginari col·lectiu de l'època va fer que s'incorporara a les celebracions cristianes de la Nit de Nadal. Des d’aleshores ja no emetia oracles, sinó que era l'Església la que posava els missatges en la seua boca, anunciant el juí final del llibre de l'Apocalipsi i la nova de l'arribada del Messies en forma de cant… El Cant de la Sibil•la.

Lluís Alcanyís, natural de Xàtiva, va ser un metge convers amb una de tantes peculiars i tristes històries de científics i d’altres personatges de renom que, juntament amb molts altres d’anònims, s’enfrontaren al temible flagell inquisitorial. L’actitud i l’obra d’Alcanyís foren decisives per a la reforma dels estudis de cirurgia a València, i per a la incorporació posterior de l’escola de cirurgia a la Universitat. Aprovada pel papa valencià Alexandre VI la creació de l’Estudi General de València, el Consell de la Ciutat li atorgà la càtedra de medicina i cirurgia. És autor d’un Regiment curatiu e preservatiu de la pestilència, escrit arran de les pestes que afectaren el Regne de València, aparegut vers el 1490, probablement la primera obra mèdica impresa a València. Alcanyís passà de ser metge del rei Ferran II, futur Ferran el Catòlic, a ser condemnat a morir en la foguera al setembre de 1504 per pertinaç i negatiu, pena que no es va fer efectiva fins al 25 de novembre de 1506, temps durant el qual romangué empresonat.